dimecres, 17 de desembre del 2008

Miguel de Cervantes Saavedra

Nom: Miguel de Cervantes Saavedra

Autors: Antonio Tello Òscar Julve

Editorial: Parramón.

Col·lecció: Guardonada.

Resum:  Miguel de Cervantes Saavedra va néixer el vint-i-nou de setembre de 1547 a Alcalá de Henares i va morir el vint-i-dos d’abril de 1616 a Madrid.

Quan va néixer Miguel, Espanya estava patint una gran revolució. Es va inventar el primer mapa mundi, també van donar la volta al món,... en fi que Europa estava patint una gran modernització.

El 1556, tenia nou anys i vivia amb la seva família a Sevilla (Còrdova). El seu pare, tot i que era metge, guanyava pocs diners i llavors feia de barber. Malgrat la pobresa que patien ell va poder anar a l’escola i després a estudiar a les universitats.

El 1569 van fer un duel Miguel contra un tal Antonio Segura. Al final Antonio va perdre i a Miguel el van ordenar que li tallessin el braç però ell va marxar cap a Itàlia abans que ho fessin.

Llavors per poder tenir una feina gràcies a Gaspar de Cervantes, va entrar a la guerra i ell mig descontent hi va anar.

Un dia el van enviar al front a lluitar contra els pirates i ell tot i que estava greument enfebrat, hi va voler anar. Enmig de la lluita va sentir un cop molt fort al braç i al pit i quan es va despertar era en una camilla estirat i manc.

A ell li va saber molt greu però ho va haver d’afrontar.

El 1575, quan va tornar a Roma ja recuperat, el van enviar cap a Barcelona on allí els van atrapar uns pirates que es deien les flotes d’Arnaut Mamí i ells no hi van tenir res a fer i els van portar a Egipte al mercat d’esclaus.

Per sort el maig de 1580, un bon home va anar cap allà i va rescatar a Miguel i Rodrigo, el seu germà. Quan ja eren a Espanya, Miguel es va dedicar totalment a escriure i escriure ja que amb totes aquelles aventures no havia pogut.

Amb la relació que va tenir amb Ana Franca, que van tenir un fill això el va motivar a escriure el “Quixot  que tracta d’un cavaller que de tant llegir se li assequen les arrels del cap i llavors es fa “ caballero andante “ amb Sancho Panza. Tot i que li va costar molt publicar-lo al final ho va aconseguir.

El 1598, l’art de les comèdies es renova i ell n’hi fa una i li diuen que està molt defectuosa. Ell se la torna a llegir i veu que no està tan malament. I al final tot i que li va costar encara més que El Quixot, les va publicar.

L’estiu de 1614, va publicar la segona part del Quixot però abans es va assabentar que n’havien fet una altra a Girona. Al final va aconseguir eliminar-la i publicar la seva.

La fi del Quixot tracta de que un cavaller el venç i ell torna cap a casa.

Però en aquest llibre he trobat una frase que m’ha cridat l’atenció: Gràcies a Déu i a Déu gràcies, adéu joiosos amics, que vol dir que als que el van ajudar els hi dona totes les gracies del món.

 

Opinió: Aquest llibre m’ha agradat molt i també he gaudit llegint-lo. Quan vaig començar no vaig parar fins al final. Tot i que va tenir una vida molt dura se’n va sortir lluitant i jo crec que és el missatge que ens vol donar aquest llibre.

Jordi Lechosa Capell

dimarts, 9 de desembre del 2008

Charles Spencer Chaplin

Nom: Charles Spencer Chaplin

Autors: Luis Luque i Carles Arbat

Editorial: Parramón.

Col·lecció: Guardonada.

Resum:  Aquest llibre parla d’una de les estrelles de cine més conegudes al llarg dels temps. Charles Chaplin que a les pel·lícules, es coneixia amb el nom de“ Charlot ”.

Va néixer el dia setze d’abril de 1886 a un poble de Londres. De fet, no se sap gaire bé on va néixer, només se sap que va néixer a Londres i prou.

La seva mare Hananh, treballava de ballarina i cantant, però no guanyava prou diners per mantenir dos fills. En Charles també va viure amb el seu germanastre en Sydney. El seu pare quan van néixer els dos va passar poc temps i es va morir.

Per aquesta raó, la seva mare Hannah va patir diferents atacs mentals i tant en Charles com en Sydney es van haver de espavilar tots dos sols.

En Charles sempre anava al darrere d’algun ballaire de carrer i acabava perseguit perquè li aixafava l’actuació. En resum, va passar una infància duríssima.

El 1895, es va inventar el sismògraf i gràcies als esforços de Charles i Sydney van poder treballar en el club “ music–hall “.

El 1910, com que en Charles estava fascinat amb això del cinema, va fer tot el que va poder per fer-ho el millor possible. Per aquesta raó, l’empresa de comèdia de Karno, el va contractar.

Com que el seu germanastre en sabia més que ell el van enviar cap a Amèrica del Nord (Estats Units). Va signar un contracte perquè com que feia tan bé les comèdies, no el volia perdre. La primera filmació que va fer no va ser molt bona i va tornar cap a Londres.

Com que la companyia de Karno va anar a la gira dels Estats Units al 1912, l’octubre d’aquell mateix any, tornava a trepitjar territori americà.

Quan va filmar aquelles comèdies van agradar molt i un home el va contractar per cent setanta – cinc dòlars per setmana. Com que no s’esperava mai que guanyaria un sou tan alt, va acceptar contentíssim.

El dos de febrer del 1914, es va estrenar aquest film i allí va ser quan va començar la carrera d’actor per Charlot.

Al cap d’un temps l’agència Essanay Company com que va veure que tenia tant de talent va decidir contractar-lo per deu mil dos-cents per setmana. A ell li va sorprendre molt el contracte però va acceptar.

Aquesta notícia no va tardar gaire a escampar-se i en aquell temps tots els diaris ho portaven a la portada.

Tenia vint-i-sis anys i en Charles ja era milionari.

París va batejar les pel·lícules del Charles dient que el personatge es diria   “ Charlot “.

Els cinc anys següents, va fer vuit pel·lícules: “ Vida de gos “, “ Armes a l’espatlla “, “ Al sol “, “ Un dia de plaer ”, “ El noi “, “ Els ociosos “, “ Dia de paga “ i “ El pelegrí “.

Totes tracten de temes diferents però totes critiquen alhora desastres de la vida que ens construïm nosaltres mateixos.

Quan ja s’havia donat a conèixer, va fundar la seva pròpia productora: la United Artists. Quan es va canviar de productora li van fer preguntes amb picardia perquè el poguessin detenir però ell sàviament va respondre el que menys s’esperaven.

Durant la segona guerra mundial, ell es pensava que no faria cap pel·lícula a causa de la crisi que hi havia però si. I van ser les més representatives per part de Charlot. “ El gran dictador “, “ Temps moderns “ i “ Bateria de llums “. Aquestes són les més criticades per par al dictador d’Alemanya i en aquella pel·lícula va mostrar l’odi que sentia per Hitler i els desastres que havia passat a causa d’ell.  

El 1952, el van acusar de ser antiamericà i el van enviar cap a Europa (Suïssa).

Al rodar “ Un rei a Nova York “ i “ La comtessa de Hong-Kong “, Charlot es va convertir en un personatge històric i universal internacional. Per això li van fer un homenatge per haver  ajudat al cinema.

Malauradament, el vint-i-cinc de desembre de 1977 a Vevey a Suïssa es va morir mentrestant dormia.

Però el missatge que ens va deixar va ser que si vols aconseguir una cosa et cal lluitar i lluitar i si ensopegues, aprendre a tornar-te a aixecar.

 

Opinió: Aquest llibre m’ha fascinat. M’ha encantat. He gaudit molt llegint-lo. Encara que sabia una mica d’aquest personatge amb aquest llibre he profunditzat més. Cert Chaplin encara que no estigui amb nosaltres ens ha deixat un missatge: hem de lluitar per la felicitat i la llibertat. 


Jordi Lechosa Capell

dilluns, 24 de novembre del 2008

Poolpo

Poolpo

John Lennon

Nom: John Lennon

Autors: Carmen Gil i Luisa Vera

Editorial: Parramón.

Col·lecció: Guardonada.

Resum:  Aquest llibre parla del que va començar a fundar el grup “ The Beatles “ i aquest personatge es diu John Lennon.

John Lennon va néixer el nou d’octubre de 1940 entre els xiulets dels bombardejos a Liverpool i va morir el vuit de desembre de 1980. És a dir, va viure quaranta anys. Quan va néixer va començar la segona guerra mundial.

Des de petit la seva mare sempre havia jugat molt amb ell i el seu pare no el veia mai perquè era mariner. Però quan en John es va anar fent gran, la seva mare no va poder i li va demanar a la seva germana que el cuidés. La seva tieta era estricta i el va educar molt bé perquè anés perfecte a l’escola. Per això treia tantes bones notes. Acció que John li va agrair molt sempre. Ell normalment llegia llibres de senyors que tenien visions com ell perquè de petit ja es notava que era un geni. Però la seva tieta no ho va entendre mai. L’oncle d’en John era molt simpàtic i afectuós i van passar moments que en John va recordar sempre.

Quan tenia tretze anys el van traspassar a l’escola de secundària. que es deia “ Quarry Bank Grammar School “.En aquesta escola eren tots els mestres molt estrictes i com que estava dolgut per separar-se de la seva mare sempre es feia el rebel. I llavors va passar una cosa que a en John li va fer molt de mal. Es va morir el seu oncle George. Estava tant dolgut que feia dibuixos macabres. En aquella escola les notes van baixar en picat. Cada vegada es feia més el rebel però els seus mestres no van entendre mai que darrera d’aquell comportament hi havia uns sentiments terribles. Ell ho feia per amagar el dolor que tenia.

Un dia va escoltar una cançó d’Elvis Presley i llavors es va entossudir en que li compressin una guitarra. Ell no sabia tocar però no li va costar gens aprendre-ho.

Quan va tenir disset anys es va enamorar duna noia que es deia Cynthia i va haver d’aguantar molts maldecaps gràcies a en John però ho va aguantar. En aquell temps va formar un grup que es deia “ The Quarrymen. I hi van participar tres nois. En John, en Paul McCarney i George Harrison.

Més endavant van agafar l’Stu però es va enamorar de la que els pentinava. Quan tenia divuit anys es va morir la seva mare d’un atropellament i en Paul el va ajudar a superar-ho perquè a ell li va passar el mateix.

Quan van passar dos mesos, en John, va combinar dues paraules The Beatles que vol dir escarabat amb beat que vol dir ritme i au! ja van tenir nom popular.

L’Stu, es va distanciar del grup The Beatles i com que tocava la bateria no els hi va quedar més remei que agafar en Pete que la bateria la tocava perfectament. Van viatjar molt i al final es van fer molt famosos. Fins i tot a Hamburg van tenir el primer club de fans.

Un home que es deia Brain Epstein, va ser el seu representant durant molt de temps i els va conduir cap a la fama.

Poc temps després la Cynthia va tenir un fill i en John com que estava sempre molt enfeinat casi no el va veure mai i va passar tant de temps que es va convertir en adolescent i no el va veure gens.

Quant ja eren famosos, als concerts, les fans cridaven tant, que no es sentien els Beatles i van deixar de portar accessoris perquè els fans els hi prenien.

Un dia la reina els va nombrar cavallers de la música i en John li va tornar la medalla embolicada en paper per protestar contra el medi ambient. Cosa que a la reina no li va agradar gaire.

Viatjaven per tot arreu i al final van fer una pel·lícula en honor seu. Publicaven milers de cançons i la gent cada vegada estava més excitada.

Les coses van començar a anar malament perquè el grup no es trobava gaire bé tocant. Per ells ja no era important tocar i com que va començar el moviment hippy va ajudar a que els Beatles es separessin.

Més endavant en John coneix la Yoko una noia japonesa i se n’enamora. Es separen i llavors la Yoko i en John es casen i tenen un fill. A aquest nen i van dedicar tot el temps del món i va resultar que aquest sí que en John el va veure i el va criar. Però quan es va anar fent gran, la Yoko i ell van composar moltes cançons com l’Imagine, que s’ha convertit en un himne pacifista.

El vuit de desembre va firmar un autògraf a un fan, van passar dues hores i el va assassinar amb set trets.

Però ell ens ha deixat un missatge que es que la seva música perduri sempre i a més que ens tolerem els uns als altres ja siguin d’aquí o de fora. Com ell diu la seva música no morirà mai.

 

Opinió:  Aquest llibre m’ha fascinat molt ja que es va esforçar molt per ser el que va ser. Bé en fi, les seves cançons encara s’escolten avui i es llegeixen llibres sobre ell. Espero que jo n’agafi un  bon exemple.


Jordi Lechosa Capell


dilluns, 10 de novembre del 2008

Wolfgang Amadeus Mozart

Wolfgang Amadeus Mozart


Resum:

 

 Aquest llibre parla d’un compositor i músic molt famós de l’època del romanticisme que al llarg de la seva vida ho va passar molt malament.

Wolfgang Amadeus Mozart va néixer el dia 27 de gener de 1756 a Salzburg (Àustria) i va morir a Viena el 1756.

Mozart quan tenia quatre anys va demostrar que era un nen especial, amb un do insuperable. En Leopold que era el seu pare, el va posar damunt d’una cadira a tocar piano i quan va veure amb la seva germana Nannerl que era més gran que ell que tocava les primeres lliçons amb tanta facilitat, en Leopold va decidir ensenyar-lo fins a ser un músic i compositor molt famós. Llavors el seu pare, va ensenyar a Mozart a tocar el piano amb la seva germana (una cançó a quatre mans). Primer sabia més la Nannerl però a Mozart no li va costar gens agafar el seu nivell i més. Quan van presentar les obres que havien estudiat per quatre mans van viatjar molt, moltíssim fins que això els hi va perjudicar la seva salut. Quan no queia la Nannerl queia en Mozart i si no queia ell queia la seva mare. En fi tots aquests viatges  van fer empitjorar la salut de tots. En Leopold va deixar de banda la germana d’en Mozart perquè ja tenia prou nivell per triomfar però en Mozart volia que fos compositor.

La primera òpera d’en Mozart la va fer tot ell i el seu pare i el director van arreglar algunes notes. Però algú va escampar que un nen amb quatre anys no podia compondre i al final no la van representar. Només a Salzburg i va ser molt bona. 

Quan tenia uns deu anys el seu pare li va ensenyar llatí perquè a les esglésies en aquell temps es cantava en aquest idioma i l’italià perquè per a la música era l’idioma bàsic.

Quan tenia catorze anys, tenia moltes obres per composar per encàrrec però no li donaven res, quatre florins. Per ser famós havia de parlar amb gent noble i ell tenia un sentit de l’humor no massa agradable com per exemple es feia un rot, un pet. I al veure aquestes actuacions la gent marxaven corrents.

Tenia dinou anys i ell va demanar al governador que el deixessin marxar a Alemanya, cosa que li va costar suor i llàgrimes.

Va anar amb la seva mare a Alemanya on es va enamorar d’una noia anomenada Aloysia. Però quan el seu pare ho va saber el va fer anar cap a París on es pensava que triomfaria.

Quan estava allotjat a París, mentrestant va composar “París “ amb un gran èxit i no va veure que la seva mare s’estava morint. Ell anava escrivint al seu pare i a la seva germana però no els  va explicar mai que la seva mare havia mort.

Va decidir tornar cap a Salzburg però allí tenia molts deutes i calia pagar-los. Llavors l’emperador li va manar fer una cançó amb piano, es va assentar i va començar a tocar però quan es va queixar del piano li van dir que continués. Va sortir enfurismadíssim!. Però s’ho va haver d’aguantar.

Va decidir fer classes de piano i llavors va conèixer una alumna i se’n va enamorar. Precisament era la germana de l’Aloysia. I passat un temps es van casar.

Més endavant van inventar el piano modern i per a ell va ser el millor piano de la seva època.

Quan tenia trenta-dos anys, com que encara tenia deutes totes les feines les acceptava encara que fos per poca cosa.

Quan tenia trenta cinc anys composà “Così van tutte “ i “ La Flauta Màgica “. Després li demanen vàries obres però no les acaba perquè es posa greument malalt i es mor. Però el que ens ha volgut deixar com a missatge és que si vols arribar a ser el que vols ser t’ho has de pencar tant si vols com si no ho vols perquè sinó no aniràs enlloc.  

 

Opinió:

 

Aquest llibre m’ha fascinat perquè en Mozart era un nen especial i tot i que era un gran músic, va passar la seva vida molt malament. M’ha fet pensar en que si vols arribar a ser alguna cosa, te l’has de pencar i guanyar-te-la. Sinó no aniràs enlloc i seràs un fracassat. 


Jordi

 

dijous, 6 de novembre del 2008

LAX'N'BUSTO

Hola, amb poques ganes d'actualitzar perquè tinc feina penjo l'imatge del nou disc dels lax'n'busto. Jo ja el tinc i és una passada. Bé espero que hos agradi.


Jordi